Quan vaig decidir ser mestra als sis
anyets, em pensava que la carrera de magisteri es limitava a aprendre tot el
coneixement del món per després explicar-lo a classe. En canvi, fa tot just
quatre mesos, quan encara no havia començat la carrera, ja tenia
una idea general de les assignatures i temàtiques que s'hi tractaven. El que no sabia era la presència d’una nova educació, o de la
possibilitat d’aquesta, i em van caldre no més d'un parell de raons constructivistes per a veure que allò havia de ser el futur.
Què ha canviat, doncs, en la meva
visió de l’educació?
La resposta a aquesta pregunta queda
molt reflectida al llarg de tot l’eportafoli que he fet:
A les dues primeres entrades (aquesta i aquesta) no reflectia ben bé el meu punt
de vista, no feia una bona reflexió sobre el meu propi aprenentatge. Això es devia al meu poc coneixement sobre l’educació constructivista, car només duia
dues escasses setmanes d’universitat.
Quan em varen anar ensenyant els pilars de la nova educació,
les seves bases,les seves raons, etc. vaig
anar convencent-me extremadament ràpid de que l’aplicació d’una educació lògica
i acord amb la societat seria el meu objectiu primordial a la vida laboral.
A poc a poc, vaig anar veien la llum
gràcies a totes les lectures que hem fet i a totes les classes que he pogut gaudir.
Avançant a través de diversos autors,
teories dels quals vaig anar reflectint en les diverses entrades del meu bloc,
he anat completant amb un bon coneixement significatiu aquelles idees tan
romàntiques i inexpertes que vaig exposar a la presentació de l’eportafoli o al treball de Va de mestres: carta als mestres que comencen.
Pens que l’evolució que he experimentat
està plenament reflectida a les entrades que he fet al llarg de tot el curs,
sobre tot en les reflexions sobre el meu propi aprenentatge, ítem
constructivista primordial. Per senyalar molt més aquesta evolució, he el·laborat un PLE amb les eines que empro en el meu camí cap al futur:
Autoria pròpia Fes click a la imatge per augmentar-la
He volgut representar tot
allò que empro en un arbre que ho relaciona tot i que creix dia a dia. Amb les branques
fosques, trobem res relacions directes amb mi i, amb les clares, les relacions
entre les eines. Tot està relacionat entre si, d’alguna manera he volgut
plasmar la diversitat que empro en el meu dia a dia i que tot es complementa.
Realment, no em queda res més per
dir a part d’un “gràcies” a tots aquells que m’han obert les portes de la bona
educació. Em seguiré esforçant moltíssim per formar-me i, així, donar la millor
educació que puga als meus futurs alumnes. Aquest camí continua…
Després de gairebé dos mesos sense nova activitat d’eportafoli,
a classe de Bases Didàctiques i Disseny Curricular hem fet una activitat que es
mereix un lloquet al meu bloc: un debat via Twitter.
Anteriorment, al bloc ja havíem parlat de la
polèmica entre tradicionalisme i constructivisme en l’àmbit educatiu. Així,
com que serà un tema amb el que ens toparem durant tota la nostra carrera
laboral, a classe hem preparat un debat amb aquesta temàtica durant una
setmana. D’aquesta manera, estarem sempre llestos per a rebatre arguments contraris
a les nostres ideologies constructivistes.
En primer lloc, vàrem emprar el Twitter per anar
creant i fonamentat arguments de cara al debat. Aquests han set els meus twits
segons els rols que he dut a terme:
-Els tres primers dies a mi em va tocar estar a favor del tradicionalisme:
#edubateeiv@aidacr16 Gràcies a la meva educació tradicional som una persona formada, condreta i respectuosa. Tant dolenta no pot ser, no?
Si miro en darrera en el nostre camí cap al futur,
veig una Marina que realment pensava que l’educació era com era i punt, sense
discussió ni modificació. Creia en un món on tot sempre era igual, no la història
i les ciències eren sempre igual i on la carrera de magisteri era aprendre els
llibres al peu de la lletra per després dir-ho a classe sense vacil·lar.
Ara, en canvi, tenc una altra visió. Veig un món
que canvia dia a dia, una escola que s’hi ha d’adaptar, una educació molt més
oberta. Veig, doncs, que les coses no són com jo creia, són millors.
Si dirigeixo la vista en davant, cap el futur, veig
noves portes que s’estan obrint ara, en el present. Portes que ens dirigeixen
cap a una educació constructiva i apta
per la societat del moment i que, esper, ens permetran atracar d’una vegada per
totes l’escola a la societat.
Aquesta experiència ha reconfirmat la nostra
creença en l’educació constructiva, atès que, tant a Twitter com a classe, els
defensors del tradicionalisme es quedaven sense arguments lògics i amb una base
teòrica correcta. D’altra banda, als constructivistes mai els hi ha faltat
arguments per defensar la millor educació que poden rebre els nens.
Aquesta setmana, a Bases Didàctiques i Disseny
Curricular, hem tractat un dels temes més importants del temari: l’avaluació.
Aquest ítem, en un primer moment, sembla senzill i obvi però, a continuació, veurem que és molt més
complex i difícil (si treballem en una educació constructivista, és
clar).
En temps passats i, al meu pesar, presents, l’avaluació
escolar sempre ha consistit en una nota que dictamina la teva aptitud en una
determinada assignatura. Una numeració extreta d’una prova, o una sèrie de
proves, que el professor facilitava i corregia. A partir d’ara, però, hem de
mirar cap al futur: el món canvia dia a dia i, per tant, l’educació s’hi ha d’adaptar.
Hem d’avançar.
El Govern, però, sembla que no opina igual, atesa
l’aprovació de la nova llei d’educació LOMCE (2013). Només faré una breu
instància atenent-me a que si la societat necessita una actualització educativa
encaminada, com hem dit, cap al futur, per què s’ha aprovat una llei que ens fa
retrocedir 70 anys enrere en molts dels aspectes?
Bé, política a part, penso que nosaltres, com a mestres,
hem d’aconseguir fer front a totes les adversitats pel bé dels nostres alumnes,
nens que en un futur formaran part de la societat adulta i que tenen a les
seves mans el futur de tots.
Fins aquest moment, hem parlat de que hem de canviar per
arribar a una educació constructivista i heterogènia. Com podem, doncs, canviar
l’avaluació per a que encaixi dins aquesta nova concepció de l’educació?
En primer
lloc, cal que ens preguntem què és l’avaluació. Bé, doncs, segons el DIEC: “Determinar, especialment
d’una manera aproximada, la vàlua o valor (d’alguna cosa)”. Aplicant
la definició a l’educació primària, podem dir que fins ara ha estat valorar si
un alumne és apte o no per a seguir endavant en el procés educatiu (per mitjà
de diverses proves).
El més important de tot és que hem de passar d’avaluar
conceptes a avaluar COMPETÈNCIES. A més a més, com a bons mestres
constructivistes que hem de ser, no ens podem basar en una avaluació, per això
hem de fer al·lusió als diversos tipus que en trobem:
Quin és, però, l’objectiu principal de l’avaluació? Per
respondre aquesta pregunta, ens servirem del llibre 11 ideas clave: cómo aprender y ensenyar las competéncias, de
Zabala. Segons l’autor, avaluem per ajudar a l’alumne a millorar el domini
d’una competència. Així, és necessari conèixer les seves dificultats que té i
reconduir-lo per un altre camí cap a l’objectiu que hom vulgui aconseguir.
Sorgeix el problema de com hem d’esbrinar el grau de
coneixement assolit per cada alumne. Així doncs, Zabala, juntament amb NeusSanmartí (una altra autora que hem llegit per a la realització de l’entrada),
coincideixen en l'ús d'Indicadors d’Avaluació (accions concretes que s’observen
en la realització d’una tasca, una expressió, una frase que diu alguna idea
específica o una acció que es du a terme. Pot ser diferent segons el nivell
educatiu).
Zabala exposa que amb una pregunta simple, oral o
escrita, podem donar sortida a aquest problema. De la mateixa manera,
Sanmartí, proposa una sèrie d’opcions d’avaluació processiva, com els diaris
de classe “instrument que promou que l’alumnar
expliciti les seves idees sobre: què ha après, com ho ha après, quines
dificultats hi ha trobat, els seus sentiments en relació amb el treball
proposat o els aprenentatges realitats, etc. Serveix per poder identificar
quines són les percepcions de l’alumnat sobre les activitats que es realitzen i
sobre els seus aprenentatges” (segons Neus Sanmartí).
Si ara em poso a pensar en com ho faré a l’hora de la
veritat, em sorgeix el següent dubte: Com podré esbrinar l’eficàcia amb la qual
les competències són aplicades en situacions reals pels meus alumnes? Bé doncs,
aquesta resposta es va fent més evident a mesura que avancem tant en la nostra
educació com en la lectura de Zabala i Sanmartí. Es tracta, així, d’aplicar
totes les metodologies que coneguem o creem per tal d’avaluar correctament el
treball dels nostres alumnes.
Mai recurriré a proves escrites com a única avaluació del
que s’ha après, atesa la seva poca eficàcia quant a la informació que
faciliten. A més a més, aplicar només aquestes proves és
fer un ús totalment tradicionalista i antiquat d’un recurs que tenim.
Ara, me’n adono de com d’endarrerits anem els espanyols
quant a la metodologia d’avaluació. Prova d’això és la selectivitat, prova que
selecciona (origen del seu nom) a l’alumnat apte per a accedir a la
universitat. Es intolerable que avui dia, el nostre sistema educatiu estigui a
mercè d’unes proves que es fan a final del batxillerat. Si això sona antic i
amb necessitat de cavi, no millorem.
El ministre d’educació Jose Ignacio Wert, va donar per
aprovada la passada setmana la LOGSE. Aquesta és una llei d’educació que
estableix les revàlides, posades en època de la dictadura de Primo de Rivera.
En aquest moment, és quan ens adonem com juguen amb les nostres ments, com ens
manipulen fent-nos creure que si en el passat funcionava, ara també. FALS.
A l’entrada anterior, ja vàrem fer una autoavaluació amb
la qual, conjuntament amb la professora, vàrem extreure el valor del nostre
aprenentatge sobre les competències. Per a fer-ho, la mestra va compartir amb
nosaltres els seus criteris d’avaluació, en aquest cas una rúbrica, que vàrem
emprar per com a guia. D’aquesta manera ens vàrem adonar des errors que fèiem i
els requisits que a vegades obviàvem. Tot per millorar el nostre aprenentatge.
En aquesta, realitzarem una coavaluació, és a dir, una
avaluació entre alumnes. D’aquesta manera podem veure errors en els altres i
ajudar-los a millorar, car el mestre no és l’única font de saber i coneixement
en una educació constructivista.
Com a futura mestra, hauré de facilitar l’aprenentatge de
les competències al màxim, per a que a l’hora d’avaluar l’aprenentatge els nens
entenguin els meus criteris i pugui, així, establir una relació entre aquests i
els objectius de l’aprenentatge. De la mateixa manera, intentaré contar amb l’ajuda
i la implicació de les famílies per a que els nens no tinguin missatges de l’avaluació
contradictoris (entre la meva ensenyança constructiva i l’educació tradicional
que degueren rebre els pares).
Una qüestió que em sembla important puntualitzar és l’atenció
a la diversitat de l’àmbit, ja no tan sols de currículum, sinó d’avaluació. Si
fem una adaptació curricular, aquesta ha d’implicar un canvi en l’avaluació,
una adaptació. Aquest canvi s’evidenciarà encara més amb un alumne amb
necessitats educatives especials, com el TDAH; necessitat, que suplirem amb la
PT per tal de fer factible i productiu l’aprenentatge.
Recordo que quan era petita i, inclòs, al institut, a
final de trimestre els mestres es miraven les notes dels teus exàmens i et
deien: has progressat (si vares començar amb un examen de sis i vares acabar
amb un vuit) o t’has relaxat, si passava al contrari. Ara me n’adono que
simplement valoraven la capacitat que vares tenir un dia d’amollar a un examen
tots els conceptes que havies estudiat del llibre de text, i tots els altres
dies? No tenien valor? Doncs no, això és el que hem de canviar, el que he d’ajudar
a canviar.
Ens trobem una setmana més davant una nova entrada, però no davant una
temàtica nova. Al llarg de tot el curs hem tractat per damunt les competències, ja sigui com a component
primordial del currículum o com a diferència entre escola tradicionali constructivista. Ara, però, vista la seva importància i determinació en
el món de l’educació, els hi dedicarem una entrada sencera.
En primer lloc, hem de destacar que al llarg de la història diversos
organismes de tot el món han intentat definir el terme “competència”. Totes
elles han aportat diversos criteris rellevants que Zabala ha emprat per a fer
la seva pròpia definició de competència: “Es
la capacidad o habilidad de efectuar tareas frente a situaciones diversas de
forma eficaz en un contexto determinado. Y para ello es necesario movilizar
actitudes, habilidades y conocimientos al mismo tiempo y de forma
interrelacionada” (def. Extreta del llibre 11 ideas clave. Cómo aprender y ensenyar las competencias; de
ZABALA, Antoni). Per a que quedi més clar, i proporcionar contingut divers,
tenim la definicó de Perrenound: “La
competència és la capacitat de moilitzar tota mena de coneixement”.
A Espanya, en concret, les competències varen ser introduïdes en el
currículum escolar gràcies a la LOGSE (1990). Val a dir, però que la concepció
en concret de “competència” va sorgir en l’àmbit empresarial, atès que les
empreses es trobaven amb personal que no sabia aplicar la teoria (concepció
tradicionalista).
Les competències tenen molt a veure en la concepció constructivista de
l’educació, car juguen un paper essencial en un currículum com el descrit
en l’entrada anterior. Així, varen esser introduïdes en l’àmbit educatiu
amb la finalitat d’educar
significativament per a la vida. D’aquesta manera, es basaren en els quatre sabers
de Delors, exposats en la primera entrada, com a tipus de competències
bàsiques primordials. Val a dir, però, que actualment hi ha molts tipus de
competències, des de la comunicació lingüística fins a la matemàtica i passant
per l’autonomia.
D’altra banda, Zabala agrupa totes les competències que l’ésser humà ha
d’adquirir al llarg de la vida estudiantil de la següent manera:
El mateix autor, exposa que les competències conformen una taula de quatre
potes, és a dir, que l’una no pot existir sense les altres tres. Nosaltres, per
facilitar la comprensió del tema tractat, hem fonamentat les competències en
tres aspectes: teoria, procediments i continguts. Aquests tres conceptes
s’hauran de complementar entre ells en tot moment, i aquesta serà una de les
meves tastes, fer que concordin i cohesionin.
Al llibre podem trobar una sèrie de característiques bàsiques per a la seva
correcta ensenyança. Algunes com “globalitzadora” i “significativa” són les més
importants, també trobem: complexitat de la situació en que s’ensenya, caràcter
procedimental, combinació de components i funcionalitat.
No existeix una metodologia pròpia per a la seva ensenyança, però sí
qüestions a tenir en compte, com els principis psicopedagògics. Així,
Zabala també exposa un sèrie de referències sobre com els nens aprenen els
diferents aspectes de les competències
FETS:
s’aprenen exposant
CONCEPTES:
s’aprenen construint
ACTITUD:
s’aprèn vinculant l’alumne amb la matèria donada
PROCEDIMENTS:
s’aprenen practicant i exercitant a la pràctica
Al llarg de tot el llibre, i en concret a un capítol, l’autor defensa que
la teoria no ha d’anar per separat amb la pràctica, sinó que són dos conceptes
que han d’anar complementats en la mateixa competència. Trobo que aquesta
concepció és molt encerada, atès que sense un fonament teòric no podríem
desenvolupar la pràctica i, alhora, no necessitem teoria que no pugui ser
aplicada a la vida real.
Crec que, com a mestres, hem de tenir en compte les diferents dimensions
que les competències abasten. Entre elles trobem, la social, la interpersonal i
la professional. Aquests, són tots els àmbits en els que un bon coneixement de
les competències pot ajudar-nos a resoldre situacions i problemes reals a la
vida, amb una correcta aplicació de la teoria apresa per via de les diverses
metodologies.
Una cosa que hauré de tenir en compte a l’hora d’ensenyar les competències
és l’atenció a la diversitat dins l’aula. D’això ja en vàrem parlar una mica en
aquesta entrada i ara sabem que una de les coses que s’han de variar en
l’atenció a la diversificació és la metodologia de l’aprenentatge de les
competències. Com a mestra, hauré de mirar molt què és el que li va bé a un
alumne i que no tant, per a canviar el que no funciona tant bé i que el nen
puga desenvolupar les competències al màxim de les seves possibilitats.
He pensat, gràcies a Zabala, que per ensenyar les competències als meus
alumnes faré servir diverses tècniques de treball creatiu, en equip i
col·laboratiu. Sé que a dia d’avui no conec les tècniques professionals
necessàries, coneixement que espero suplir al llarg dels quatre anys de carra,
però tinc moltes ganes de saber i d’aprendre a ensenyar, entre altres, les competències als meus futurs alumnes.
Aquesta entrada, com cada una de les que he fet al meu bloc, augmenta cada
dia la meva seguretat com a bona mestra, potser que en un futur la realitat
sigui una altra i que m’estavelli, però, a dia d’avui no puc deixar de pensar
en com m’agradaria acabar ja la carrera per a poder fer allò que sempre he
desitjat: ser bona mestra. Així, espero que durant el meu futur com a alumna
completi les meves ganes amb un molt bon fonament teòric i pràctic.
Acabant ja l’entrada no puc deixar de pensar en com hem canviat, quan era
petita només anava a classe seia i escoltava – recordo que la mestra sempre em
renyava per xerrar, però jo solia prestava atenció – aquell ritual d’entrar,
seure i callar, em pareixia el més normal del món quan ets un estudiant. Ara,
però, ho veig diferent, aquella normalitat rutinària de les classes ha de
canviar per a que els nens visquin emocions i noves experiències que els facin
els dies divertits i dinàmics, per a que en un futur recordin els que els hi
ensenyi i no puguin evitar un somriure nostàlgic.
Valoro molt, tot el que aprenc dia a dia, tant a la meva vida diària com a
la universitat. Me n’he adonat de que he canviat, he madurat i me n’he adonat
que arribar a ser una bona mestra constructivista és cada vegada una realitat
més desitjada. No veig el moment de posar a la pràctica aquests nous
coneixements, de viure’ls i gaudir-los i, de la mateixa manera, ampliar-los
fins al màxim, si n’hi ha es clar.
Nosaltres, com a mestres,tenim un rolmolt complet i divers. Per a
acomplir-lo disposem delcurrículum,
<<[…]construcción
social sobre las que se cruza un complejo entramado de prácticas en un proceso
de desarrollo en diferentes niveles de concreción y objetivación(p.40). (2002)>>,J. Martínez Bonafé.
Com que la nostra ensenyança la
fonamentarem sobre aquest currículum, és d’especial rigor dedicar-li una
entrada de bloc per a conèixer-ne els aspectes principals, les característiques,
la legislació que el rodeja i els seus elements. Per tant, és això el que
tractarem a continuació.
En primer lloc, hem de destacar
un dels elements més rellevants que té el currículum: elcontingut. Com ja hem
dit en entrades anteriors, ens trobem en una “Escola Constructivista”i, com a tal, els continguts són amplis
i de diversos tipus:
-Continguts sociològics: Context en el qual es
desenvolupa l’aprenentatge de les competències bàsiques.
-Continguts epistemològics: Són els coneixements més
rellevants de cada una de les matèries que es donen a l’escola, des d’una
perspectiva científica.
-Continguts psicològics: Tractarien el “com” aprenen els
alumnes.
-Continguts pedagògics: Fan referència a la metodologia
emprada per ensenyar les diverses competències bàsiques.
Altres elements, igualment
necessaris, són: la fixació d’unobjectiu,
és a dir, on volem arribar; elmètodemés adequat per a arribar allà on
vulguem anar i elscriteris
d’avaluacióconstructivista i
no tradicional que haguem de seguir.
Hi ha que anar alerta amb el currículum ocult, com es diu al capítol
quatre de les lectures, <<aquellos
aspectos del currículum que […] juegan un papel muy importante en la
interpretación de los significadors y en un serie de valores que se acaban
admitiendo son que nos demos cuenta>>. Amb això vull dir que sempre
hem d’anar molt alerta amb la nostra actitud, les nostres paraules i la nostra
conducta social, atès que sempre poden esser observades pels nostres alumnes.
De la mateixa manera, el
currículum té unes certes característiques que hauria d’acomplir sempre la
legislació que el designa, de les quals parlarem més endavant. Aquests trets
corresponen a:
-Un currículumúnic, és a dir, comú a tots els
alumnes. És cert, però, que no tots som iguals i que a cada alumne li funcionen
unes coses o altres. Si ens trobem davant alumnes amb necessitats específiques
especials podrem procedir a realitzar una adaptació curricular, és a
dir, un reajustament del currículum (amb ajuda o no d’una mestra d’educació
especial) per tal que l’alumne puga assolir els diferents objectius que li
proposem dins les seves capacitats.
-Els
trets següents depenen en bona mesura dels nivells de concreció que faixi la
legislació vigent, són la obertura, flexibilitat i descentralització del
currículum. És aquí on ens donen joc per adaptar el currículum al nostre
context sempre que acomplim els mínims que diu la llei.
En els darrers anys, hem tingut diverses
reformes educatives amb les seves pertinents lleis. D'aquestes, podem destacar
primerament la LOGSE
(1990), que va
ampliar i canviar l’itinerari obligatori (fins als 16 anys) i que va introduir
el concepte de currículum (gran avanç
cap a una educació constructivista). Podem fer menció, també, de la LOE
(2006) que introduí lescompetències
bàsiques.
Aquestes dues lleis, han permès uns
currículums oberts, flexibles, únics i descentralitzats. D'aquesta manera,
establien uns mínims que el mestre havia de complir, però que permeteren una
adaptaciócoherentsegons les necessitats que
sorgeixin.
El debat educatiu actual per excel·lència és
la implantació de laLOMCE (2013), una
nova llei que, entre d'altres, redueix un any la ESO (15 anys) i aplica
lesrevàlides. El
currículum que permet crear aquesta lleino
deixa marge als mestres, per tant no és ni obert ni flexible. De la mateixa
manera, respon a ideologies polítiques i religioses que el fan centralitzat i
no apte per a un correcte desenvolupament de les competències. En la meva
opinió, és un pas endarrera en el camí cap a una educació constructivista.
Tots els continguts que hem tractat són
d'especial importància per a introduir-nos en el món curricular, som conscient,
però, que és molt més extens i que de cara al futur m'hauré de formar molt més
en aquest tema per tal de donar als meus alumnes la meva millor faceta com a
mestra. No m'importaria, i sé que ho faré, indagar en les profunditats
d'aquesta temàtica, car m'apassiona i trobo que marca un ans i un després en
una bona educació.
Quan era petita no sabia que el mestre, fos o
no partidari d'una educació tradicional, havia treballat i programat tant les
classes. No em podia imaginar que ser mestre anés més enllà de formar-se molt i
amollar-ho tot a una classe. Ara, gràcies atot
el que he après, veig els esforços del cos docent i els que algun dia faré
jo per a que els alumnes puguin desenvolupar les seves capacitats al màxim i de
la millor manera.
He d'admetre que, a aquestes altures del
curs, he progressat molt i el que abans eren idees, il·lusions i voluntat, ara
van prenen forma i són cada vegada més reals i possibles. Espero poder arribar
algun dia a "tancar" un currículum que, a part dels requisits mínims,
tingui el necessari per a brindar als meus alumnes la millor experiències
possible en l'aprenentatge per a la vida.
Començant l’entrada nova del meu
bloc setmanal, me n’he adonat que, d’alguna manera, els continguts que he
d’aportar cohesionen i amplien els tractats en les entrades anteriors, a les
quals procuraré fer referència al llarg del text.
La temàtica que tractaré en
aquesta entrada versa sobre les diferents maneres d’aprendre i ensenyar les
competències segons el llibre11 ideas clav. Cómo aprender y enseñar
las competencias, d’Antoni Zabala i Laia Arnau. Anant al gruix de la qüestió, podem extreure que hi
ha dos branques principals que es decanten per una o altra metodologia: la
TRADICIONAL i la CONSTRUCTIVISTA (visita entrada de bloc).
Podem destacar, en primer lloc,
que la tradicional es basa en
l’arcaica metodologia propedèutica i
selectiva de repetició o reproducció
fidel del que diu la font informant (el mestre o el llibre). Personalment, penso
que amb aquest mètode l’alumne seria comparable a un ordinador: nosaltres (la
font) el programem per a que faci unes coses determinades tal qual dictem. Em
resulta massa dur pensar que en la societat que vivim encara hi hagi una concepció tan freda i distant de l’alumne. Com no pot ser d’altra forma, aquest aprenentatge serà absolutament superficial, atès que els conceptes no
s’arriben a assimilar de manera efectiva i acaben creant reticència en l’alumne
envers la teoria.
Com que aquesta primera
metodologia òbviament no ens serveix
per al dia a dia, n’hem de pensar una altra que sigui més efectiva i educativa.
D’aquesta manera, ens trobem amb lescompetències,
que integren d’igual forma coneixements, procediments i actituds. Ara bé, les
característiques del seu aprenentatge estan relacionades directament amb lescondicionsque s’han de donar per a un aprenentatge el més significatiu i funcional
possible (memorització comprensiva i possible aplicació pràctica), s’han de
tenir en compte els quatre sabers de Delors.
El marc teòric de les condicions
no està totalment determinat, però al llibre en qüestió ens trobem deu punts
d’especial menció que estan fonamentats, entre d’altres, en la proposta
integradora de Coll (1987, 1990 i 1993). Aquestes condicions són elsprincipis pràctics:
1.Els esquemes de coneixement i el
coneixement previ:
En ell s’exposa que l’estructura
cognoscitiva està configurada per una xarxa d’esquemes de coneixement. Aquests,
alhora, són representacions que hom posseeix sobre un coneixement (coneixement
previ).
2.La vinculació entre el contingut
nou i el coneixement previ:
S’han d’establir relacions entre
els coneixements nous i els previs i anar reformant i completant l’estructura
cognoscitiva (condició 1). D’aquesta manera sorgiran noves relacions
substantives entre els conceptes i tindrem un vertader aprenentatge que no
s’oblida.
3.El nivell de desenvolupament:
En aquesta condició es té en
compte la capacitat de l’alumne per a completar, retocar i corregir el seu
esquema bàsic de coneixement (establint diferents vincles a la seva xarxa).
4.La zona de desenvolupament proper:
Fa referència a la distància i el
camí existent entre el que es sap i el que es vol aprendre.
5.La disposició per a
l’aprenentatge:
Aquest punt és importantíssim. Tracta
sobre les expectatives i concepcions de l’alumne vers el coneixement nou: “això
no m’agrada”, “és avorrit”, “em servirà”, “és emocionant”… Condiciona el
resultat de tot plegat
6.La significativitat i la
funcionalitat dels nous continguts:
Això ens ve a dir que l’alumne ha
de poder trobar un sentit funcional a quelcom nou que estigui aprenent. D’aquesta
manera el punt 5 probablement adquireixi un punt de vista optimista.
7.L’activitat mental i el conflicte
cognitiu:
Aquí tenim en compte la
metodologia de Piaget del conflictecognitiu, que no és més que: la posada en dubte (sempre supervisada pels
mestres) dels coneixement previs per l’alumne i la següent construcció d’un
coneixement més complet i correcte.
8.L’actitud favorable, el sentit i
la motivació:
Té relació amb les condicions 5 i
6, a més a més, es té en compte la motivació intrínseca de l’alumne.
9.L’autoestima, l’autoconcepte i
les expectatives:
De la mateixa manera, té a veure amb les expectatives de
l’alumne vers el contingut a aprendre.
10.La reflexió sobre el propi
aprenentatge. Metacognició:
Aquesta condició és molt
important, car reflexionar sobre el que s’ha après obri les portes per a l’assimilació
de nou contingut i a impedir que s’oblidi el que l’alumne ha creat, atès que en
té consciència.
Si en un futur aconsegueixo posar en pràctica, sinó totes, la gran majoria de les condiciones tractades en una metodologia constructivista, tindré la certesa de que els meus alumnes estaran aprenent de forma significativa i plena totes les competènciesque tractem. Aquest és el sentit primordial que li trobo al nou contingut exposat, el qual m’ha agradat conèixer i saber que algun dia tindré l’oportunitat de posar en pràctica. Zabala, al llibreEnfoque
globalizador y pensamiento complejo(1999),
exposa que, a més de les condicions, hi ha unes fases de l’aprenentatgede competències que s’han de tenir en
compte i que es relacionen en gran part amb les condicions anteriorment
tractades. Aquestes van de la mà amb el principi de Piaget que hem puntualitzat a la condició 7 (equilibriàdesequilibriàreequilibri).
Després de fer un breu anàlisi
sobre els diferents principis psicopedagògics, entre d’altres, per tal d’entendre millor el tema en qüestió, veig de manera clara que aquesta metodologia és la realment efectiva.
No només pel fet que es pot adequar perfectament a qualsevol societat en
qualsevol moment, sinó perquè també brida
als meus futurs alumnes el Tot, és a
dir, unes arrels fortes sobre les quals fer créixer un arbre tant alt com
vulguin i de la manera que precisin (tant teòrica com pràctica). Així, hauré
acomplert el meu rol com a mestra.
Per a miés realment
valuós i gratificant conèixer i entendre aquests principis pràctics, car em
donen un esquema que de segur empraré per a les meves classes futures. Si a mi m’haguessin ensenyat d’aquesta
manera ara seria, de ben segur, una persona molt més oberta del que soc,
més productiva i optimista. Menys mal que sóc testaruda i l’educació tradicional que he rebut no m’ha romput els
esquemes de futur i mai he perdut de vista els meus objectius, però no tothom
ha tingut tanta sort. És aquí on recau la
importància de la bona educació, en que ningú caigui del vaixell i que entre tots anem puant els que es queden penjant.
Espero poder seguir ampliant el meu coneixement i
evolucionant en un futur, per a poder completar la meva formació al màxim degut a que
quan més formada estigui jo més bons resultats obtindran els meus futurs
alumnes a l’hora d’aprendre. S'ha de canviar el sistema d’ensenyar a l’escola, no pot ser permissible de cap manera
que actualment tinguem tan arrelat un sistema infructífer.
