El rol del mestre, ans i ara

Durant la meva educació primària sempre he vist els mestres en un estatus superior en tots els sentits, una figura enigmàtica, llunyana i poderosa que podia, dins la meva ment infantil, arribar inclòs a viure a l’escola. Aquesta concepció incerta meva que envoltava els mestres es va anar dissipant a mesura que passaven els anys; cada vegada eren més “normals”, més humans, més com jo. Vaig anar veient que no només es limitaven a transmetre coneixements i a dictaminar si eres apte o no per a seguir el teu llarg camí educatiu, sinó que, sense adonar-te’n, sembraven en tu una llavor que tard o d’hora germina i influirà en els teus gustos i les teves decisions a la vida.

Jo vaig viure en una escola parcialment tradicional (veieu l'anterior entrada de bloc en base als models educatius) que intentava obrir-se, sense èxit, a noves metodologies d’ensenyança i que tenia els seus dubtes en vers les noves tecnologies (fet que potser es devia a la mitjana d’edat dels meus mestres, actualment tots, sinó jubilats, a punt de fer-ho). Si em baso en aquesta escola que jo vaig viure i em pregunten, quin és el rol del mestre? No sabria trobar funcions més enllà de “instruir” i “ensenyar el saber estar”, concepcions completament tradicionalistes. A dia d’avui crec poder afirmar que la meva educació m’ha servit −a part de per aprendre’m de memòria tots els rius i pics del món, dels quals no en sabria recordar ni el 10%− per forjar la meva capacitat crítica envers el sistema que he experimentat intrínsecament, així, ha fomentat també les ganes de canviar-lo.

 Aquesta visió, perquè no dir-ho, antiquada que tenia en la meva infantesa del rol del mestre ha canviat radicalment gràcies a la meva pròpia experiència, que he completat quantiosament amb coneixement teòric extret del capítol 8 del llibre Unaeducación para mañana, de Jaume Carbonell; aquesta entrada del bloc de Santos Guerra i de la metodologia TPACK.

Del capítol 8 del llibre de Carbonell m’he quedat amb allò que m’ha cridat especialment l’atenció per la seva substància innovadora. En primer lloc, l’autor afirma que hi ha cinc tipus definits de professorat, entre ells destacaré: el “model funcionarial absentista” que imparteix coneixements amb la “llei del mínim esforç”, no innova i mai col·labora; el “model nostàlgic”, professorat de molta experiència que han tirat la tovallola amb els nous mètodes i es resignen a emprar un model transmissor i el “model basat en la queixa permanent” que dóna les culpes als altres i no fa res per canviar la situació. En segon lloc, Carbonell cita deu atributs dels bons mestres, entre els quals podem destacar: la relació amorosa i afectiva amb els seus alumnes, un interès constant per la cultura, la cooperació amb alumnes i equip docent, la contínua formació i una visió positivista i esperançadora. Amb això, queda resumida la visió del rol antic i actual del mestre segons l’autor, un mestre guia, orienta i és responsable del mètode.

Vers a l’entrada del bloc de Santos Guerra, personalment, em quedaria amb una oració que treu l’essència d’un mestre constructiu: “Porque su tarea es enormemente paradójica, ya que consiste en ayudar a que otros aprendan por sí mismos a pensar y a convivir”. En aquesta pinzellada del seu pensament, trobem clarament els pilars principals de l’educació, el saber ser, fer, conviure i el saber saber.

Acabant amb les meves influències teòriques per redefinir el rol  del  mestre, cal fer menció al model TPACK creat al 2006 per Mishra i Koehler, els quals es basaren en Shulman. Sintèticament, aquest concep al bon mestre com una persona que és capaç tenir un coneixement sobre la matèria que tracti pedagògic i clar i, a més a més, que per a ensenyar-lo tregui el màxim profit a les tecnologies de què disposi.

                           Autoria pròpia: Marina Bennasar Torres. en base a "feu click aquí"

Després de saber tot això, si em tornen a preguntar, quin és, des del teu punt de vista, el rol del mestre, respondria sense pensar-ho gaire: TOT. Perquè la funció d’un mestre ho engloba tot, des d’impartir la matèria (en les seves àmplies metodologies) fins a educar els nens, tot. I això queda demostrat amb allò que ens ha passat a tots alguna vegada, cridar al mestre amb un sonor “mama!” o “papa!”. Allò que em va fer tanta vergonya en el seu dia, m’ha servit ara per adonar-me que no eren tan distant com em pensava i que, a pesar de les traves que els hi posàvem, aconseguien educar-mos com a casa i guanyar-se la nostra confiança per començar a “orientar-mos” per a la vida.

                                       Autoria pròpia: Marina Bennasar Torres 2012

En definitiva, hi ha dos maneres d’entendre el rol del mestre igualment acceptables a parer de cadascú: un rol purament instructiu i un altre que ho engloba tot, del qual som partidària. Jo seré mestra, i una de les meves funcions serà inspirar els meus alumnes i fomentar les seves ganes d’aprendre, conèixer i crear. Al cap i a la fi, encaminar aquestes bombes d’imaginació i passió que són els nens per a que treguin el màxim profit de la vida i, de cap manera, tallar-los les ales. Perquè una altra educació és possible.